Stephen Downes fa una diatriba contra l'excessiva complexitat del Web Semàntic i per extensió de tots els treballs del W3C: «Whither the Semantic Web». Identifica dues maneres típiques de crear una nova tecnologia: 1) crear un nucli senzill que es pugui ampliar quan faci falta i 2) desenvolupar un sistema omnicomprensiu que anticipi totes els possibles úsos i ampliacions futures. Lògicament es pronuncia per la primera opció i tot seguit critica de manera virulenta l'orientació que ha anat prenent al seu entendre el Web Semàntic:
What's going wrong, it seems to me, is that the developers of the Semantic Web have lost any sense of the idea that these technologies must be used by millions of users, and that for this to happen, the technologies must be (a) capable of being understood by millions of people, and (b) easily implemented by these same people. I think that the Semantic Web is failing on both counts, not because the technologies and concepts are inherently incomprehensible or difficult, but because the descriptions and implementations are.
Però si l'exemple de fer les coses bé és el que ell posa, l'RSS, llavors difícilment podem estar-hi d'acord: l'RSS no era ampliable i per això en tenim almenys dues versions mútuament incompatibles. No crec que aquest hagi de ser el model. Segurament el que ens aniria bé, com sempre, és un terme mitjà: crear dissenys prou estructurats i prou oberts i al mateix temps no complicar excessivament les coses per tal que siguin viables en la pràctica. Potser el nou format Atom faria més bon exemple que l'RSS. O que l'HTML original, que va ser el mateix cas si fa no fa: un conjunt de codis, limitat i tancat, útil només per sortir del pas. I així no es pot avançar.
(D'altra banda, no sé si cal que milions de persones siguin capaces d'entendre i d'implementar una nova tecnologia com diu Downes. Ja em conformaria que poguéssim entendre i usar les implementacions fetes pels tècnics. O potser sóc jo que no l'he copsat i és exactament això mateix el que vol dir.)
Keywords: web semàntic