Educause va publicar el mes passat un document molt interessant sobre web 2.0, entorns personals d'aprenentatge (personal learning environments, PLE) i el que nosaltres anomenem entorns virtuals d'ensenyament/aprenentatge (EVE/A) i ells en diuen learning management systems (LMS): sistemes de gestió de l'aprenentatge (el matís és important). Aquest document complementa un altre anterior sobre l'elecció de Moodle com a LMS de l'Open University. Tots dos són obra de Niall Sclater, director del Virtual Learning Environment Programme de l'Open.

» Web 2.0, Personal Learning Environments, and the Future of Learning Management Systems
» Large-Scale Open Source E-Learning Systems at Open University UK

Sclater es fa ressò de l'interès i la fascinació que desperten les eines de la web 2.0 en l'educació i contraposa la seua riquesa a la inflexibilitat burocràtica dels EVE/A. Però descarta que una constel·lació d'eines i serveis heterogenis, allotjats externament i sense cap relació contractual amb la institució, puguen servir a aquesta per als seus propòsits. Per dues raons bàsiques:

1) La institució perdria tot el control sobre allò que s'hi fa, com es fa, qui ho fa, etc.
2) La diversitat de sistemes i interfícies comporta un problema d'usabilitat insalvable per a una institució amb grans masses d'usuaris (professors i estudiants) que es renoven contínuament.

Els LMS, pensa Sclater, poden ser una tecnologia conservadora, però segurament imprescindible. Mentre hi hagi d'haver educació formal i institucions educatives, conclou (mentre hi hagi cursos, matrícules, exàmens, títols, etc.) caldrà que hi hagi sistemes de gestió que reflectisquen i implementen tots aquest processos. (De fet, em sembla que en moltes de les crítiques a la inflexibilitat dels LMS es pot llegir entre línies una crítica a l'educació formal i a les institucions en si mateixes, sovint des d'una perspectiva fortament elitista i individualista, socialment insostenible.)

D'altra banda, Sclater i l'Open University admeten que l'ús habitual dels EVE/A com a dipòsits d'apunts i presentacions és un ús molt pobre i sobretot que cal alguna cosa més per afavorir l'autonomia de l'estudiant: alguna eina centrada en l'estudiant i en les seues necessitats i no en el "curs" com a unitat bàsica. Aquest complement que falta podria ser el PLE, personal learning environment, pensat primàriament per a l'aprenentatge continuat i informal, que permetria que cadascú administrara tots els continguts, recursos i serveis d'aprenentatge que necessite, independentment d'on vinguen i d'on els trobe: en la seua universitat, en una altra, en la web, etc.

Sclater pren en consideració la possibilitat que l'ordinador personal sigui el PLE de facto: l'agregador on l'usuari va recollint tot d'elements de procedències diverses i els organitza en un sistema jeràrquic de carpetes a la seua manera. Pareix incontestable que és així, però novament, per consideracions d'usabilitat, conclou que una institució educativa ha de garantir als seus usuaris un entorn personal d'aprenentatge vinculat a l'entorn d'aprenentatge institucional, de manera que el traspàs d'informació i recursos entre tots dos sigui fàcil i directe. LMS+PLE constituïrien junts l'entorn virtual mínim necessari per estudiar i aprendre.

La resposta de l'Open a aquest requeriment és MyStuff, integrat amb Moodle però "separable" de Moodle. Com a alternativa tenim Mahara, promogut pel govern de Nova Zelanda.

(Pel que fa als requeriments comunicatius i socials, Sclater diu que l'Open University està implementant en Moodle la possibilitat que els usuaris utilitzen fòrums, wikis, blocs i altres eines per als seus fins, fora dels cursos.)

[You do not have permission to access this file]
[You do not have permission to access this file]