Observacions sobre l’impacte dels serveis de detecció de plagi en les universitats
La Universitat Jaume I i les altres universitats del nostre entorn utilitzen des de fa anys serveis de detecció de plagi (SDP en endavant). Els SDP són sistemes informàtics dissenyats per a detectar similituds en els textos i altres materials presentats per l’estudiantat per a la seua avaluació. Existeixen sistemes comercials i lliures. Un del més coneguts, i el que té implantat l’UJI en aquests moments, és Turnitin.
Per a realitzar la seua funció, aquests sistemes comparen de manera automatitzada el text en qüestió amb milions de documents accessibles en la Internet i amb milions d’altres textos de la seua pròpia base de dades, formada per enviaments analitzats anteriorment. El sistema elabora un informe en el qual s’identifiquen els fragments aparentment plagiats, es mostren els textos “originals” i s’assigna al text analitzat una puntuació o percentatge de plagi. En moltes universitats que disposen d’aquests sistemes es requereix que l’estudiantat passen la prova antiplagi abans d’enviar un text al professorat para la seua avaluació. Aquests sistemes han desenvolupat mòduls per als LMS (Learning Management Systems) més populars, com ara Moodle, Canvas, etc.
Els SDP no estan exempts de polèmica. El seu ús no és només una qüestió tècnica, si no que té implicacions legals, ètiques i pedagògiques, algunes de les quals enumerem a continuació.
1. Violació de la propietat intel·lectual
En el seu funcionament normal, els SDP afegeixen sistemàticament a les seues bases de dades tots els textos de l’estudiantat que analitzen. Per motius legals, algunes universitats obliguen el seu estudiantat a signar una cessió de drets d’autoria a aquest efecte com a requisit per a matricular-se. La diferència evident d’estatus entre l’estudiantat i la universitat fa pensar que aquest acord és coercitiu. En tot cas, una universitat pública estaria lliurant a una empresa privada i amb ànim de lucre els materials creats pel seu estudiantat i n’està perdent el control.
2. Violació de la privadesa
Les universitats poden violar el dret a la privadesa de l’estudiantat en posar a disposició de les empreses que ofereixen els SDP els seus treballs originals. Aquests sistemes no solament usen aquests textos per a la detecció d’un possible plagi, sinó que poden mostrar els treballs originals a terceres persones en cas que detecten que alguna part del text enviat pareix plagiada.
3. La presumpció de culpabilitat altera l’ambient d’aprenentatge
L’ús d’aquests sistemes altera la relació entre professorat i estudiantat. Pressuposa que l’estudiantat és culpable de plagi fins que no passe la prova de l’SDP i demostre així la seua innocència. Aquest fet, sens dubte, altera l’ambient en el qual es desenvolupen les activitats acadèmiques i pertorba les imprescindibles relacions de confiança entre professorat i estudiantat, necessàries per a l’aprenentatge. En algunes universitats que utilitzen aquests serveis, l’estudiantat s’ha queixat del greuge comparatiu que suposa sotmetre a l’SDP els seus treballs, però no els apunts i materials que els proporciona el professorat.
4. Pèrdua d’oportunitats de formació
Si bé és cert que els SDP poden desanimar de cometre plagi una part de l’estudiantat, les raons són més policíaques i repressives que relacionades amb els valors d’integritat acadèmica que deuen promoure les universitats. El personal docent i investigador evita el plagi no perquè puga ser descobert i castigat, sinó perquè assumeix un conjunt de valors acadèmics que guien la docència, la recerca i la difusió del coneixement. En transferir la responsabilitat de definir què és i què no és plagi a un sistema informàtic escassament transparent i operat per una empresa, es perd l’oportunitat de formar l’estudiantat en els valors que han de caracteritzar la vida acadèmica.
A més a més, cal no oblidar que l’aprenentatge en la societat de la informació ha de tenir en compte i basar-se també en la correcta reutilització de les creacions i elaboracions intel·lectuals prèvies (amb identificació de les fonts i l’autoria, si escau), sense perdre de vista tampoc el mandat de foment del coneixement lliure recollit en els estatuts de la nostra universitat.
5. Reforçament de models d’avaluació limitats
L’avaluació forma part del procés d’aprenentatge i té com a finalitat ajudar l’estudiantat a aprendre, no sancionar, etiquetar o convertir-se en la motivació per a aprendre. Els SDP són o poder ser eficaços només en cas que s’avaluen exclusivament productes finals, treballs descontextualitzats i repetitius any rere any, i no el procés. Els SDP reforcen un model d’avaluació limitat i poc formatiu. Si es pot aprovar copiant, el problema està en el tipus d’avaluació que es fa servir.
6. Irrupció de la Intel·ligència Artificial generativa
La IA generativa ha transformat el panorama de l’autoria acadèmica, ja que permet elaborar treballs complets en minuts sense que els SDP els puguen detectar amb fiabilitat. Açò dificulta distingir entre textos originals i assistits, i obre nous riscos de privadesa quan les interaccions són emmagatzemades per empreses externes.
Conclusió
En conclusió, davant d’aquest escenari, limitar-se a la vigilància tecnològica és insuficient. Els SDP no ofereixen garanties davant l’ús de la IA. L’única resposta és avançar cap a una avaluació que done valor al procés, la reflexió i la defensa personal del treball, i alhora establisca criteris clars sobre l’ús crític, ètic i legítim de la IA en l’àmbit acadèmic. Tot dins d’una estratègia més ampla que promoga la confiança, la integritat acadèmica i el coneixement lliure en un context educatiu en transformació.
