Observacions sobre l’impacte dels serveis de detecció de plagi en les universitats

Aquesta informació podria no estar actualitzada.

Darrerament la Universitat Jaume I i altres universitats del nostre entorn han estat considerant la integració de serveis de detecció de plagi (SDP en endavant). Els SDP són sistemes informàtics dissenyats per a detectar similituds en els textos i altres materials presentats per l’estudiantat per a la seua avaluació. Existeixen sistemes comercials i lliures. Alguns dels més coneguts son Turnitin, Ephorus o Urkund.

Per a realitzar la seua funció, aquests sistemes comparen de manera automatitzada el text en qüestió amb milions de documents accessibles en la Internet i amb milions d’altres textos de la seua pròpia base de dades, formada per tots els enviaments analitzats anteriorment. El sistema elabora un informe en el qual s’identifiquen els fragments aparentment plagiats, es presenten els textos “originals” i s’assigna al text analitzat una puntuació o percentatge de plagi. En moltes universitats que disposen d’aquests sistemes es requereix que els estudiants passen la prova antiplagi abans d’enviar un text al professorat para la seua avaluació. Aquests sistemes han desenvolupat mòduls per als LMS (Learning Management Systems) més populars, com ara Moodle, Blackboard, etc.

Els SDP no estan exempts de polèmica. El seu ús no és només una qüestió tècnica, si no que té implicacions legals, ètiques i pedagògiques, algunes de les quals enumerem a continuació.

1. Violació de la propietat intel·lectual
En el seu funcionament normal, els SDP afegeixen sistemàticament a les seues bases de dades tots els textos de l’estudiantat que analitzen. Per motius legals, algunes universitats obliguen el seu estudiantat a signar una cessió de drets d’autor a aquest efecte com a requisit per a matricular-se. La diferència evident d’estatus entre un estudiant potencial i una universitat fa pensar que aquest acord és coercitiu. En tot cas, una universitat pública està lliurant a una empresa privada i amb ànim de lucre els materials creats pel seu estudiantat i n’està perdent el control.

2. Violació de la privadesa
Les universitats poden violar el dret a la privadesa de l’estudiantat en posar a disposició de les empreses que ofereixen els SDP els seus treballs originals. Aquests sistemes no solament usen aquests textos per a la detecció d’un possible plagi, sinó que poden mostrar els treballs originals a terceres persones en cas que detecten que alguna part del text enviat pareix plagiada.

3. La presumpció de culpabilitat altera l’ambient d’aprenentatge
L’ús d’aquests sistemes altera la relació entre professorat i estudiantat. Pressuposa que l’estudiantat és culpable de plagi fins que no passe la prova del SDP i demostre així la seua innocència. Aquest fet, sens dubte, modifica l’ambient en el qual es desenvolupen les activitats acadèmiques i pertorba les imprescindibles relacions de confiança entre professorat i estudiantat, necessàries per a l’aprenentatge. En algunes universitats que utilitzen aquests serveis, l’estudiantat s’ha queixat del greuge comparatiu que suposa sotmetre al SDP els seus treballs, però no els apunts i materials que els proporciona el professorat.

4. Pèrdua d’oportunitats de formació
Si bé és cert que els SDP poden desanimar alguns estudiants de cometre plagi, les raons són més policíaques i repressives que relacionades amb els valors d’integritat acadèmica que deuen promoure les universitats. Els acadèmics eviten el plagi no perquè puguen ser descoberts i castigats, sinó perquè assumeixen un conjunt de valors que guien la docència, la recerca i la difusió del coneixement. En transferir la responsabilitat de definir què és i què no és plagi a un sistema informàtic escassament transparent i operat per una empresa, es perd l’oportunitat de formar l’estudiantat en els valors que han de caracteritzar la vida acadèmica.
A més a més, cal no oblidar que l’aprenentatge en la societat de la informació ha de tenir en compte i basar-se també en la correcta reutilització de les creacions i elaboracions intel·lectuals prèvies (amb identificació de les fonts i l’autoria, si escau), sense perdre de vista tampoc el mandat de foment del coneixement lliure recollit en els estatuts de la nostra universitat.

5. Reforçament de models d’avaluació limitats
L’avaluació forma part del procés d’aprenentatge i té com a finalitat ajudar l’estudiant a aprendre, no sancionar, etiquetar o convertir-se en la motivació per a aprendre. Els SDP són o poder ser eficaços només en cas que s’avaluen exclusivament productes finals i no el procés, treballs descontextualitzats i repetitius any rere any. Els SDP reforcen un model d’avaluació limitat i poc formatiu. Si es pot aprovar copiant, el problema està en el tipus d’avaluació que es fa servir.

En conclusió, el CENT recomana que abans d’adoptar un SDP i dissenyar una política d’ús, la Universitat Jaume I considere totes les possibles implicacions molt detingudament en els àmbits de debat i decisió oportuns.